UUUFF! fa tant de temps que no hi escric... i tant que vull i m'agradaria registrar...
Han passat molt aniversaris de persones que m'estimo molt i que hem pogut compartir una any més; el primer any de la meva petita!, els 36 anys del meu company, l'àvia que es fa més gran i la mare que es resta anys!, els germans que ja son grans, amigues i amics que creixen amb mí i la Isa que ja té 40 anys a ritme de thriller de Michael Jackson.
Un Nadal en família, un dinar macro d'amics, alguns espectacles per recordar; els Miserables que em va encartar, un concertillo al jamboree de la Motis, els Pets i els seus 25 anys!, ... un cap d'any més a Torrelles, íntim-diferent i divertit.
L'estrena del pis! un barri i un poble nou ... un trasllat i tot el trasbals que suposa i això entretant sento a la petita Mariona que es mou, es mou i em recorda que ja queda menys, que s'assemblarà a la seva germaneta i que estem desbordats d'estima per elles.
Potser per això, per tantes emocions estic molt sensible... em sento feliç, contenta per tot el que tinc i sento . També per això sovint m'entristeixo veient i sentint com la crisi i la no-crisi porta gent al carrer, persones que viuen i demanen en dies de fred. Durant el trasllat i els moviments consequents, el fet de viure itinerant en feia pensar molt en les famílies sense llar fixa, sobretot en els infants i... no puc evitar-ho, m'entristeix molt. Ofereixo un euro a qualsevol que em demana però això no és res... i sents que la recessió ja esta aquí i que cal fer sacrificis... i jo em pregunto sacrificis és haver de demanar per poder viure-hi?
Han passat molt aniversaris de persones que m'estimo molt i que hem pogut compartir una any més; el primer any de la meva petita!, els 36 anys del meu company, l'àvia que es fa més gran i la mare que es resta anys!, els germans que ja son grans, amigues i amics que creixen amb mí i la Isa que ja té 40 anys a ritme de thriller de Michael Jackson.
Un Nadal en família, un dinar macro d'amics, alguns espectacles per recordar; els Miserables que em va encartar, un concertillo al jamboree de la Motis, els Pets i els seus 25 anys!, ... un cap d'any més a Torrelles, íntim-diferent i divertit.
L'estrena del pis! un barri i un poble nou ... un trasllat i tot el trasbals que suposa i això entretant sento a la petita Mariona que es mou, es mou i em recorda que ja queda menys, que s'assemblarà a la seva germaneta i que estem desbordats d'estima per elles.
Potser per això, per tantes emocions estic molt sensible... em sento feliç, contenta per tot el que tinc i sento . També per això sovint m'entristeixo veient i sentint com la crisi i la no-crisi porta gent al carrer, persones que viuen i demanen en dies de fred. Durant el trasllat i els moviments consequents, el fet de viure itinerant en feia pensar molt en les famílies sense llar fixa, sobretot en els infants i... no puc evitar-ho, m'entristeix molt. Ofereixo un euro a qualsevol que em demana però això no és res... i sents que la recessió ja esta aquí i que cal fer sacrificis... i jo em pregunto sacrificis és haver de demanar per poder viure-hi?
Magnífic el post. Totalment realista, reflex del que et passa i passa a molta gent, amb les contradiccions i contrarietats d'aquests moments que els hem de viure amb felicitat i que alguns s'esforçen a complicar-los.
ResponEliminaUna forta abraçada.
Bonic! una Isa Feliç amb els seus i amb tot allò que l'envolta. Que maca i important la GRATITUD. Gràcies per compartir-la. Tot allò que t'envolta és gràcies a la teva generositat, t'ho mereixes.petó
ResponElimina