La memòria del cor

Diu un proverbi francès que la l’agraïment és la memòria del cor.

Jo vaig aprendre a agrair potser d’una manera mecànica... és un precepte dins l’ educació cristiana catòlica. I dins la nostra cultura popular sentim allò de "no agrair és de mal educats". L’agraïment així s’aprèn automàticament (en alguns casos) i fins i tot hi ha aquell moment en què et rebel·les i passes de dir Gràcies, cansat de tanta formalitat. Però a mida que creixo les gràcies les agraeixo més, les gràcies m’emocionen. I recupero de cor l’agraïment. S’agraeix de moltes formes; amb unes paraules, amb un petó, amb un gest, amb una mirada, amb un somriure ... l' intencionalitat és l' important. Agrair és gratuït i obre les finestres del nostre cor, per tal que puguin entrar i sortir els sentiments.

Quantes vegades ens hem callat emocions, petits detalls que has captat en l’altre i t’han agradat i has tingut ganes de dir-li que t’agrada! ... a mi em passa. De vegades callo perquè no és el moment, perquè no saps que entendrà l’altre persona, perquè no "toca"... o simplement perquè has reaccionat tard i ja no podia ser.

Gràcies